Avui, dia 23 d'abril, celebrem la festivitat de sant Jordi, màrtir, i la de sant Adalbert, bisbe i màrtir.


Sant Jordi, màrtir i patró secundari de Catalunya

Aquest militar romà va morir màrtir en negar-se a abjurar de la seva fe; fou decapitat durant la persecució de Dioclecià a començaments del segle IV. Al lloc del seu sepulcre, a Lidda (actualment Lod, Israel), s’erigí una basílica que esdevingué un centre de veneració molt popular entre pelegrins i croats de Terra Santa, fins que Saladí en va fer arrasar l'església. Són nombrosos, ja des del segle IV, els testimonis del culte extraordinari amb què el "gran màrtir” fou honorat.

Els croats influïren molt a transformar la figura de sant Jordi en un cavaller guerrer i n'estengueren la popularitat per tot l'Occident. Als Països Catalans, el culte a sant Jordi entrà amb la litúrgia romana des dels segles X i XI. L'abat Oliba erigí un altar a sant Jordi al monestir de Ripoll, els reis d'Aragó en fomentaren la popularitat i les Corts reunides a Barcelona el 1456 el van declarar patró de Catalunya. A casa nostra, els elements centrals de la celebració popular són la rosa i el llibre: l’amor i la cultura.

Existeixen innumerables llegendes fantàstiques sobre la figura del sant. Potser la més rellevant sigui la recollida a la Llegenda àuria del dominic Jaume de Voràgine a finals del segle XIII. Explica que, prop de la ciutat africana de Silene, hi havia un gran estany on vivia un terrible drac. Per calmar-lo, els veïns li oferien diàriament dues ovelles, i quan aquestes escassejaven, oferien una ovella i un jove triat a l’atzar. Un dia li tocà en sort a l’única filla del rei. Mentre la jove es dirigia cap a l’estany, casualment passà per allà el cavaller, que es compadí d’ella. Aleshores, pujant al seu cavall i fent el senyal de la creu, envestí el drac amb la seva llança i el matà. Abans de marxar, instruí el rei sobre quatre preceptes: que tingués cura de les esglésies de Déu, que honorés els sacerdots, que escoltés amb atenció l’ofici diví i que sempre es recordés dels pobres. Aquest episodi esdevindria el símbol de la fe que triomfa sobre el mal; el mal mai tindrà la darrera paraula.


Sant Adalbert de Praga, bisbe i màrtir

Va néixer cap a l'any 956 a Bohèmia, a l'actual República Txeca. Batejat amb el nom de Wojtisch, quan es confirmà prengué el d’Adalbert per estima al seu preceptor i bisbe: sant Adalbert de Magdeburg. Tingué una bona educació cristiana i, al cap dels anys, fou nomenat bisbe de Praga, el segon que hi hagué a la ciutat.

Es dedicà amb ardor a l'evangelització dels pagans de la regió, però, atès el poc èxit, renuncià a l'episcopat i marxà a Roma per sol·licitar al papa que el rellevés del càrrec; visqué discretament durant quatre anys al monestir benedictí de Sant Bonifaci. Posteriorment, retornà a Bohèmia amb altres monjos i fundà el monestir de Břevnov a Praga, però la seva activitat reformadora no agradà i hagué de marxar per segona vegada. Després anà a Hongria, on també renuncià en jutjar inútil la seva tasca. Finalment, fou cridat pel rei polonès perquè ajudés a la cristianització del seu país, però en passar per Prússia, prop de la ciutat de Gdansk, uns idolatres el martiritzaren un 23 d’abril de l'any 997. Fou canonitzat dos anys després i és patró de Bohèmia, Polònia, Hongria i Prússia.