Avui, dia 30 de juny, celebrem la festivitat dels sants protomàrtirs de l'Església de Roma i la de sant Marçal, bisbe i màrtir.


Sants protomàrtirs de l’Església de Roma

L'endemà de la solemnitat dels apòstols Pere i Pau, hom fa memòria en una única celebració dels cristians de Roma que Neró feu morir després d'haver-los fet responsables de l'incendi de la ciutat del juliol de l'any 64. Segurament el mateix emperador l'havia provocat, ja que, segons Corneli Tàcit: “els oficials de Neró recorrien la ciutat incendiant-la”.

No en sabem els noms ni el nombre, però el mateix Tàcit diu que eren "una multitud immensa". Són un testimoni admirable de la fe dels primers temps: “les víctimes foren reservades per a una festa. Al matí els condemnats, tapats amb pells de bèsties salvatges, baixaven a l’arena on els gossos els esmicolaven; a d'altres els crucificaven; molts d’altres, lligats a pals i revestits amb túniques xopes d’oli, peix o resina, servien de lluminàries en els festejos de la nit”. La persecució durà fins a l’any 67.


Sant Marçal de Llemotges, bisbe i màrtir

Segons Gregori de Tours, sant Marçal hauria vingut a la Gàl·lia enviat pel successor de sant Pere per evangelitzar la regió del Llemosí. Hi va fundar la seu episcopal de Llemotges al segle III, de la qual fou el primer bisbe. Morí cap a l'any 250. Va ser enterrat a la ciutat romana i la seva tomba es convertí en lloc de pelegrinatge; al segle IX s'hi instal·là l’abadia benedictina de Sant Marçal.

Existeixen multitud de llegendes, la majoria sense credibilitat, on se li atribueixen nombrosos miracles: com la resurrecció de morts quan els tocava amb una vara rebuda de sant Pere, o com el de santa Valèria de Llemotges, la qual, un cop decapitada, hauria agafat el seu cap i l’hauria portat fins a sant Marçal, esdevenint així una de les cefalòfores més conegudes.