Avui, 21 de març, celebrem les festivitats del trànsit de sant Benet, del beat Serapió, de santa Fabiola i de sant Nicolau de Flüe.


Trànsit de sant Benet

Si bé l’Església universal el celebra l’11 de juliol, els monestirs benedictins i cistercencs celebren també avui la festa del seu trànsit —la seva nativitat al cel—. Sant Benet fou l’autor, al segle VI, de la Regla que porta el seu nom i que ha exercit una influència cabdal en la configuració del món occidental.


Beat Serapió, abat

De jove, Serapió estudià a l’escola catequètica d’Alexandria a començaments del segle IV. Poc després es retirà al desert com a deixeble de sant Antoni abat. Fou abat d’una comunitat monàstica i, posteriorment, nomenat bisbe de Thmuis, ciutat situada al delta del Nil. Va encapçalar una delegació de bisbes per defensar sant Atanasi dels arrians davant l’emperador Constanci II, fet que li provocà l’exili.

Se’l coneix sobretot pels seus escrits teològics contra les controvèrsies arrianes, gnòstiques i apol·linaristes. Ens ha arribat un eucologi amb el seu nom que constitueix un testimoni valuós de la litúrgia alexandrina grega que s'utilitzava a l’Egipte de la seva època. Morí vers l'any 370. Sant Basili el definí com a «columna de la veritat», sant Atanasi el considerava la «santa flama dels egipcis» i sant Jeroni va lloar-ne la intel·ligència i el coneixement.


Santa Fabiola de Roma, vídua

Fabiola va néixer a Roma al si d’una il·lustre família, la gens Fàbia, al segle IV. Després del divorci del seu primer marit es va tornar a casar. En enviudar per segona vegada l'any 390, va entrar a formar part del cercle de seguidores de sant Jeroni i va dedicar la seva vida al servei dels pobres. Va fundar a Òstia, el port de Roma, el que potser fou el primer hospital d’Itàlia, on els necessitats eren tractats gratuïtament.

Fabiola és la patrona dels matrimonis difícils i de les víctimes d’abusos o infidelitats. Sant Jeroni escrigué sobre ella: «Ha estat la primera a construir un hospital per acollir tots els malalts que trobava pels carrers: nassos corroïts, ulls buidats, mans seques, cames esquelètiques... Ella mateixa carregava els malalts, els donava de menjar i atenia aquells cadàvers vivents».


Sant Nicolau de Flüe, laic

En l'època en què la Confederació Helvètica (Suïssa) començava a consolidar-se, Nicolau de Flüe fou un referent moral per a la nació. Nascut el 1417, fou un pagès casat i pare de deu fills que va intervenir en la vida política i militar del seu cantó. Als 50 anys, amb el consentiment de la seva esposa, ho deixà tot per seguir els consells evangèlics i es retirà a una ermita dedicada a la pregària i l’ascetica.

Tot i ser analfabet, és considerat un dels grans místics de l’Església: «Si tinc humilitat i fe, no puc equivocar-me», deia. Gràcies a la seva saviesa, obtingué la unitat i la pau dels cantons suïssos, actuant com a conseller i promotor del diàleg: «En tot val més la misericòrdia que la justícia». Morí a la seva cel·la l'any 1487. Fou canonitzat el 1947 i proclamat sant patró de Suïssa.