Avui, dia 28 de juny, celebrem la festivitat de sant Ireneu, bisbe i màrtir, i la del beat Pau Giustiniani, monjo.


Sant Ireneu de Lió, bisbe i màrtir

Les notícies biogràfiques sobre ell provenen del seu mateix testimoniatge, que ens ha arribat gràcies a Eusebi en el llibre V de la Història Eclesiàstica.

Nascut cap a l’any 125, amb tota probabilitat a Esmirna (avui Izmir, Turquia), on va ser deixeble de sant Policarp, pertanyia a la colònia grega establerta a la Gàl·lia. Fou ordenat prevere i després, cap a l’any 177, bisbe de Lió. Com a pastor es distingí per la seva riquesa de doctrina. És un dels principals teòlegs del segle II i defensor de la predicació evangèlica. Ens han arribat dues obres seves: Adversus haereses (Contra les heretgies) i Exposició de la predicació apostòlica. En aquestes obres desenvolupa el principi de la Tradició, de l’Encarnació i, especialment, refuta el dualisme gnòstic:

“Per tant, que ningú no pensi que hi ha un altre Déu Pare diferent del nostre creador, com fantasiegen els heretges (...). D’altres, per la seva banda, menystenen la vinguda del Fill de Déu i la disposició de la seva encarnació, que els apòstols ens han transmès i que els profetes havien anunciat ja des d’abans (...). D’altres no coneixen els dons de l’Esperit Sant i rebutgen el carisma profètic que, quan l’home n’està tot amarat, porta el fruit de la vida divina (...). Sobre aquests tres articles del nostre segell, molts han estat foragitats per l’error lluny de la veritat, en la mesura que menystenen el Pare, o no admeten el Fill, parlant contra la disposició de l’encarnació, o no acullen l’Esperit”.

Si bé la tradició diu que va morir màrtir cap al 202, potser durant la persecució de Septimi Sever, alguns estudiosos pensen que podria haver mort de manera natural. És Doctor de l’Església amb el títol de “Doctor unitatis”, que destaca el seu paper en defensa de la unitat de la fe i la tradició apostòlica.


Beat Pau Giustiniani, monjo

Nascut a Venècia cap a l’any 1476, i després d’estudiar filosofia a Pàdua i de pelegrinar a Terra Santa, es feu monjo ingressant a la Camàldula. Renovà la família monàstica camaldulenca a la recerca de l’espiritualitat original de sant Romuald per crear exclusivament ermitoris, de manera que fossin deserts allunyats del món i del soroll dels cenobis. Així fundà l’ermitori de Monte Corona (1523), que donaria lloc a la Congregació d’Ermitans Camaldulencs de Monte Corona. Home de fina cultura humanista, convidà els deixebles a transmetre per escrit l'experiència espiritual, ja que la vocació de l'ermità és una acció de gràcies que es vessa sobre l'Església. Després de contraure la pesta a Viterbo, morí a Roma el 28 de juny de 1528.